EL LLENGUATGE I LES LLENGÜES. LES DIFERÈNCIES ENTRE LA LLENGUA ORAL I L'ESCRITA.

DESCRIPCIÓ:

Tots els humans ens comuniquem a través d’una llengua i tenim com a facultat (innata) el llenguatge. Aquest és un mitjà d’expressió i de comunicació que ens és propi i és diferent del que posseeixen els primats més desenvolupats. Per tant, és el factor bàsic que ens constitueix com a éssers humans ja que fa possible el discurs abstracte i la parla desplaçada (al·ludir quelcom en la seva absència). A més a més, gràcies al llenguatge podem organitzar el nostre entorn, el món on vivim i sotmetem les nostres percepcions a diferents graus d’abstracció. També, el llenguatge (i, en particular, la nostra primera llengua) és el responsable que siguem capaços de pensar ja que sense el llenguatge no podem ordenar el pensament i, també és el suport de la memòria. Per últim dir que, el llenguatge fa possible l’autoexpressió a partir del discurs intern, és a dir, ens permet reflexionar sobre la nostra pròpia experiència (un diàleg amb nosaltres mateixos).

Per tant, podem dir que el llenguatge és el mitjà de comunicació i d’expressió més extens que posseïm els éssers humans.

Tot seguit, exposaré les diferències entre la llengua oral i la llengua escrita i aquesta relació que establiré entre els dos codis ho faré des de dos punts de vista: diferències contextuals (fan referència al context) i diferències textuals (fan referència al text). Aquests conceptes els hem treballat a partir d’un text de D. Cassany.

Cassany,D (1987), Descriure escriure. Barcelona: Ed. Empúries [pàg.29-34]

Diferències contextuals:

- Canal oral

·         Canal auditiu

·         El receptor percep successivament els diversos signes    del text

·         Comunicació espontània

·         Comunicació immediata en el temps i en l’espai

·         Comunicació efímera

·         Usa molt els codis no-verbals

·         Hi ha interacció durant l’emissió del context

·         El context extralingüístic té un paper important

-Canal escrit

·         Canal visual

·         El receptor percep simultàniament els diversos signes del text

·         Comunicació elaborada

·         Comunicació diferida en el temps i en l’espai

·         Comunicació duradora

·         Usa poc els codis no-verbals

·         No hi ha interacció durant la composició

·         El context és poc important

Diferències contextuals

-Canal oral 

·         Adequació:

·        Tendència a marcar la procedència dialectal de l’emissor. Ús freqüent de les varietats dialectals

·        Associat a temes més generals, grau de formalitat baix i propòsits subjectius

·         Coherència

·         Selecció menys rigorosa de la informació

·         Més redundant

·         Estructura del text oberta

·         Estructures poc estereotipades

·         Cohesió

·         Menys gramatical

·         Usa molts elements paralingüístics

·         Usa força codis no-verbals

·         Freqüència alta de referències exofòriques

·         Gramàtica: fonologia i grafia

·         Incorpora les formes pròpies dels usos espontanis i ràpids

·         Gramàtica: morfologia

·        Prefereix solucions poc formals (relatius simples, que).

·         Gramàtica: sintaxi

·         Tendència d’ estructures sintàctiques simples

·         Freqüència alta d’anacoluts i frases inacabades

·         L’ordre dels elements de l’oració és força variable

·         El·lipsis freqüents

·         Gramàtica: lèxic

·         Prefereix lèxic no marcat formalment

·         Freqüència baixa de mots amb significats específics

·         Accepta la repetició lèxica

·         Ús de proformes

·         Ús de tics lingüístics o mots paràsits

·         Ús de mots crossa

·         Ús freqüent d’onomatopeies, frases fetes...

-Canal escrit

·         Adequació

·         Tendència a neutralitzar les marques de procedència de l’emissor. Ús més freqüent de l’estàndard.

·         Associat a temes específics, grau de formalitat i propòsits objectius.

·         Coherència

·         Selecció molt precisa de la informació

·         Menys redundant

·         Estructura tancada

·         Estructures estereotipades

·         Cohesió

·         Més gramatical

·         Usa pocs elements paralingüístics

·         Usa pocs codis no-verbals

·         Freqüència alta de referències endofòriques

·         Gramàtica fonologia i grafia

·         Gairebé no incorpora les formes pròpies dels usos espontanis i ràpids

·         Gramàtica: morfologia

·         També usa solucions formals

·         Gramàtica: sintaxi

·         Ús freqüent d’estructures més complexes i desenvolupats

·         Absència gairebé absoluta d’anacoluts i frases inacabades

·         Ordre de l’oració més estable

·         El·lipsis menys freqüents

·         Gramàtica: lèxic

·         Tendència a usar lèxic marcat formalment

·         Freqüència alta de mots amb significats específics

·         Tendència estilística a eliminar la repetició lèxica amb sinònims

·         Tendència a usar els mots equivalents i precisos

·         Absència de tics lingüístics

·         Tendència a eliminar mots crossa

·         Ús molt escàs d’onomatopeies, frases fetes...

La relació que s’estableix entre el codi oral i l’escrit és la següent: per als medievals l’escrit (llatí) era més important que l’oral (llengües romàniques) i, per a la lingüística i per a la generativa del segle XX, l’oral és l’objecte únic dels seus estudis i l’escrit és un simple mitjà per transcriure la parla.

Gérard Vigner i Leonard F.M. Scinto han estudiat la relació oral-escrit i ofereixen dues visions complementàries. El primer analitza la qüestió des de l’òptica de la didàctica de la llengua i presenta tres models de relació oral-escrit, que es corresponen amb les tres concepcions d’ensenyament de la llengua. I, el segon, analitza la qüestió des d’una òptica psicolingüística i també ofereix tres models diferents de relació oral i escrit.

REFLEXIÓ:

És important dominar tots dos canals ja que ens comuniquem tant usant el codi oral com el codi escrit. Per tant, hem de saber i interioritzar les característiques contextuals i textuals que tenen l’oral i l’escrit (i, com a futurs mestres haurem de dominar aquest tema ja que serem un referent i un model pels nostres alumnes i, per això, haurem d’aplicar correctament els punts explicats anteriorment alhora de parlar i alhora d’escriure).

A més a més, penso que els dos codis s’haurien d’ensenyar per igual a les escoles ja que, sovint, caiem en el parany d’ensenyar i aprofundir més en aspectes relacionats amb el codi escrit perquè pensem que com que sabem parlar, no fa falta aprofundir gaire en aquest codi.

AMPLIACIÓ:

M’agradaria ensenyar-vos i compartir amb vosaltres un text escrit (en aquest cas, un comentari de text) que vaig dur a terme per la classe de literatura catalana l'any passat.

 

Antígona, Salvador Espriu 

El text pertany a Antígona, una tragèdia escrita per Salvador Espriu al 1939 (període que inclou la guerra civil espanyola i la postguerra) , tot i que la que hi ha actualment neix d’una revisió que va fer de tota l’obra l’any 1964 on apareix el personatge de Lúcid Conseller. Per tant, és una obra que pertany al gènere teatral. Espriu, per mitjà d’aquesta tragèdia, volia criticar la societat catalana del moment i el Sepharad (el que ell anomenava la Península Ibèrica), així establint un pont entre l’època clàssica i la contemporània, és a dir, entre l’Antígona de Sòfocles i Els set contra Tebes d’Èsquil i la seva pròpia ja que usava els clàssics per tapar la identitat de la qual escriu. Aquesta tragèdia és, en definitiva, la primera i formidant resposta d’Espriu a la guerra civil espanyola.

Lúcid Conseller és un conseller del rei que està en contra de tot el que aquest pensa i està situat al marge del temps en que transcorre l’obra. Aquest encarna la figura de Salvador Espriu (és el seu alter ego dins la tragèdia) i obliga, tant als lectors com als espectadors, a fer una lectura crítica sobre la realitat dramàtica de la guerra i la postguerra a Catalunya. Espriu li atorga el paper actualitzat de Tirèsies de l’Antígona de Sòfocles.

Lucid Conseller, per mitjà de l’últim parlament pronunciat a la part final de la tercera part, ens mostra una visió pessimista sobre el futur dels personatges. Aquest pensament es posa de manifest quan diu :”sense ni un bri d’imaginació els nostres col·legues s’entaularan al vespre, com cada dia, i menjaran amb molta gana com sempre”, així Espriu ens augura un futur monòton, sense canvis ja que degut a la repressió franquista molts individus no tenien inquietuds per fer quelcom.

L’escriptor no té bones expectatives de futur “la de l’esclau (referint-se a la mort del personatge) serà ràpida, de segur: pel camí els guardes s’entretindran, com diuen que és costum, a estossinar-lo o a lapidar-lo”, ens fa pensar que tant Eumolp com Antígona van tenir una mort ferotje ja que Creont havia advertit que aquell que no respectés el seu edicte seria castigat i apedregat enmig del poble i això és el que li va passar al pobre Eumolp, que és l’únic que acompanya a Antígona en la seva rebel·lió i, també, en que la tenacitat i el sacrifici d’Antígona per aconseguir el que ella desitjava (honrar el cos del seu germà Polinices), finalment, és estèril i en va ja que ningú la recordarà com una lluitadora envers els seus ideals (“Ningú no contemplarà la d’Antígona, quan a la fosca les hores la vagin despullant a poc a poc de la força del seu determini i n’esborrin a la consciència els complexos motius“). Tot i així, Espriu és escriptor i lluita amb la literatura per eliminar el règim dictatorial de Franco ja que considera que el seu esforç no serà inútil

“Sovint les pitjors crueltats no alteren la nostra indiferència”. Els individus que van viure la guerra civil espanyola i la postguerra, van viure crueltats que van ser rebudes per aquells que no pensaven com el dictador, però tot i així, callaven. “La responsabilitat, per exemple, del nostre silenci”, així el mutisme era l’arma que usaven aquells que no volien acabar com Antígona. Espriu, d’una manera contundent, critica aquesta actitud ja que ell pensava que sempre s’havia de lluitar envers els propis ideals. També, desaprova el comportament d’aquells que han de fer mal als altres per assolir la pròpia felicitat, com és el cas dels dictadors, Creont i Franco) :“Qui sap si els plors dels homes únicament serveixen per mantenir sense mudança l’impassible somriure dels déus”.

El pensament del Lúcid Conseller ens evoca a una doble tragèdia: per una banda la d’Antígona ja que cada individu que es pronunciava contra les normes i el poder del tirà acabava com l’heroïna (“cap dels conceptes ja no evitaria el suplici d’Antígona”), és a dir, tots aquells que es rebel·lessin en contra de Franco tenien clar quin era el seu destí: el sofriment i, en molts casos, la mort; i per l’altra, la de la col.lectivitat, una societat encarada a un futur gris i negatiu ja que el seu esforç per canviar la societat no havia causat efecte.

La noblesa d’Antígona no entén el sentiment de venjança que mou les accions de Creont (“Notaràs, però, que el seu àmbit mental i emocional no era prou ampli per acceptar el sinistre però indefectible Creont, perquè no varen col.locar Antígona en un inaccessible cim, amb els hipotètics déus, sinó, com a tu i com a mi, a nivell de la confusa vida, és a dir, a nivell del sofriment”). D’aquesta manera, també s’estableix un gran paral.lelisme entre Antígona i els republicans ja que quan aquests darrers morien se’ls enterrava fora dels límits de la ciutat; així, Antígona, no va ser enterrada amb els “hipotètics déus” sinó amb la gent del poble.

El Lúcid Conseller és qui viu realment la realitat, el personatge que se’n adona de les condicions pèssimes en les quals vivia Catalunya després de 25 anys de la dura lluita fratricida, és a dir, després d’haver comprovat l’evolució i la consolidació del règim franquista. “Creont, insegur al clos del seu recel, presidirà potser durant alguns anys una organitzada demagògia, aquesta precària treva: si s’amagreix i no l’assassinen, potser viurà durant una llarguíssima temporadeta”, així, sarcàsticament, ens diu que el dictador causaria la mort lenta de Catalunya. S’estableix un clar paral·lelisme entre Franco i Creont ja que ambdós eren els responsables d’una dictadura a conseqüència d’una “organitzada demagògia” prèvia. Aquest personatge vol obrir els ulls a les persones, vol informar del perill a aquells que vulguin escoltar-lo. Així, abans d’iniciar aquest parlament, se’ns avisa del següent:”En un últim parlament que el possible lector es pot estalviar, si ho prefereix, i que pot escurçar o suprimir, al seu criteri, el director d’alguna improbable representació de l’obra).

“...perquè la meva vida ja és feta, íntimament justificada, i a ell li consta tanmateix que un comentari, una conversa o un monòleg marquen la visible ratlla de la meva limitació”, d’aquesta manera Espriu ens parla de la repressió cultural i de la pròpia llengua (el català) que hi havia durant la dictadura franquista. Aquest fet va provocar que molts intel·lectuals s’exiliessin.

Finalment, tot i conèixer la veritat dels fets, decideix callar perquè sap que la paraula és inútil i que tot aquell que actua o pensa diferent al dictador té conseqüències negatives (“potser sí que els meus mots representen un perill”). Per tant, a diferència de Tirèsies que parlava molt, Lúcid haurà d’emmudir i acceptar la realitat.

Cal esmentar, també, que aquest parlament té una gran influència d’un llibre titulat Eclesiastes, tant pel que fa al contingut com al llenguatge. Aquest llibre de l’Antic Testament de la Bíblia reflexiona sobre la futilitat dels esforços, la caducitat de tot ésser humà i les injustícies de la vida, així Antígona ens remonta a aquest pensament per dir-nos que, el valor que va tenir l’heroïna desobeint a Creont va ser en va i que, finalment, aquesta tenia un destí clar: la mort. Per tant, ens parla de la insignificança dels esforços d’Antígona i del final injust que va tenir aquesta. També, Eclesiastes, usa un llenguatge molt satíric per parlar de la riquesa i dels diners, al igual que Espriu descriu a Creont amb un to ironic.

Espriu usa un llenguatge contundent i auster ja que el seu principal objectiu era fer arribar el seu missatge i que, tant l’espectador com el lector, reflexiones. És per això, que el personatge del Lúcid Conseller ens expressa el seu punt de vista amb una gran nitidesa del lèxic (“la responsabilitat, per exemple, del nostre silenci, fill tant del que sé que anomenes la meva distanciada lucidesa com el que permetràs que qualifiqui de temor, el teu temor de desplaure al nou rei.”). Així, amb un llenguatge precís i entenedor, ens parla del silenci d’aquells que decideixen acatar les normes del dictador i no rebel·lar-se per por a les conseqüències dels seus actes. Cada paraula està carregada de contingut i suggereix un significat al lector o a l’espectador: “però callo perquè m’adono que ens hem quedat sols...”. El mot “callo” és molt significatiu ja que ens transmet la por que envaïa als individus duran la dictadura franquista.

També, usa el recurs retòric de la ironia per descriure al dictador: “Creont, insegur al clos del seu recel, presidirà potser durant alguns anys una organitzada demagògia aquesta precària treva: si s’amagreix i no l’assassinen, potser viurà durant una llarguíssima temporada”. Així, sarcàsticament, ens diu que si ningú no actua en contra el dictador, la seva política no canviarà.

En conclusió, Espriu vol fer reflexionar al lector i a l’espectador sobre la naturalesa de l’home per mitjà del personatge de Lúcid Conseller.  Aquest ens mostra una visió pessimista sobre la realitat de totes aquelles persones que van viure la guerra civil espanyola i la postguerra, fent una denúncia a les terribles circumstàncies en les que es trobaven.

Eduardo Galeano deia: “Los espejos te reflejan y reflejan la realidad aunque no nos guste”, així podríem entendre Antígona com un mirall en el qual es mostra el pensament de l’autor (representat per Lúcid Conseller) i la realitat del moment. Era per això que, la repressió cultural sota la dictadura franquista feia que tots aquells mitjans per poder fer reflexionar a la gent s’eliminessin ja que no era positiu pel tirà que es veiessin les seves actuacions com quelcom negatiu pel poble.