Antígona,
Salvador Espriu
El
text pertany a Antígona, una tragèdia
escrita per Salvador Espriu al 1939 (període que inclou la guerra civil
espanyola i la postguerra) , tot i que la que hi ha actualment neix d’una
revisió que va fer de tota l’obra l’any 1964 on apareix el personatge de Lúcid
Conseller. Per tant, és una obra que pertany al gènere teatral. Espriu, per
mitjà d’aquesta tragèdia, volia criticar la societat catalana del moment i el
Sepharad (el que ell anomenava la Península Ibèrica), així establint un pont
entre l’època clàssica i la contemporània, és a dir, entre l’Antígona de Sòfocles i Els set contra Tebes d’Èsquil i la seva
pròpia ja que usava els clàssics per tapar la identitat de la qual escriu. Aquesta tragèdia és, en definitiva, la primera
i formidant resposta d’Espriu a la guerra civil espanyola.
Lúcid
Conseller és un conseller del rei que està en contra de tot el que aquest pensa
i està situat al marge del temps en que transcorre l’obra. Aquest encarna la
figura de Salvador Espriu (és el seu alter
ego dins la tragèdia) i obliga, tant als lectors com als espectadors, a fer
una lectura crítica sobre la realitat dramàtica de la guerra i la postguerra a Catalunya. Espriu li atorga el paper actualitzat de Tirèsies de
l’Antígona de Sòfocles.
Lucid Conseller, per mitjà de
l’últim parlament pronunciat a la part final de la tercera part, ens mostra una
visió pessimista sobre el futur dels personatges. Aquest pensament es posa de
manifest quan diu :”sense ni un bri d’imaginació els nostres col·legues
s’entaularan al vespre, com cada dia, i menjaran amb molta gana com sempre”,
així Espriu ens augura un futur monòton, sense canvis ja que degut a la
repressió franquista molts individus no tenien inquietuds per fer quelcom.
L’escriptor no té bones expectatives
de futur “la de l’esclau (referint-se a la mort
del personatge) serà ràpida, de segur: pel camí els guardes s’entretindran, com
diuen que és costum, a estossinar-lo o a lapidar-lo”, ens fa pensar que tant
Eumolp com Antígona van tenir una mort ferotje ja que Creont havia advertit que
aquell que no respectés el seu edicte seria castigat i apedregat enmig del
poble i això és el que li va passar al pobre Eumolp, que és l’únic que acompanya
a Antígona en la seva rebel·lió i, també, en que la tenacitat i el sacrifici
d’Antígona per aconseguir el que ella desitjava (honrar el cos del seu germà
Polinices), finalment, és estèril i en va ja que ningú la recordarà com una
lluitadora envers els seus ideals (“Ningú no contemplarà la d’Antígona, quan a
la fosca les hores la vagin despullant a poc a poc de la força del seu
determini i n’esborrin a la consciència els complexos motius“). Tot
i així, Espriu és escriptor i lluita amb la literatura per
eliminar el règim dictatorial de Franco ja que considera que el seu esforç no
serà inútil
“Sovint
les pitjors crueltats no alteren la nostra indiferència”. Els individus que van
viure la guerra civil espanyola i la postguerra, van viure crueltats que van
ser rebudes per aquells que no pensaven com el dictador, però tot i així,
callaven. “La responsabilitat, per exemple, del nostre silenci”, així el
mutisme era l’arma que usaven aquells que no volien acabar com Antígona.
Espriu, d’una manera contundent, critica aquesta actitud ja que ell pensava que
sempre s’havia de lluitar envers els propis ideals. També, desaprova el
comportament d’aquells que han de fer mal als altres per assolir la pròpia
felicitat, com és el cas dels dictadors, Creont i Franco) :“Qui sap si els
plors dels homes únicament serveixen per mantenir sense mudança l’impassible
somriure dels déus”.
El
pensament del Lúcid Conseller ens evoca a una doble tragèdia: per una banda la
d’Antígona ja que cada individu que es pronunciava contra les normes i el poder
del tirà acabava com l’heroïna (“cap dels conceptes ja no evitaria el suplici
d’Antígona”), és a dir, tots aquells que es rebel·lessin en contra de Franco
tenien clar quin era el seu destí: el sofriment i, en molts casos, la mort; i
per l’altra, la de la col.lectivitat, una societat encarada a un futur gris i
negatiu ja que el seu esforç per canviar la societat no havia causat efecte.
La
noblesa d’Antígona no entén el sentiment de venjança que mou les accions de
Creont (“Notaràs, però, que el seu àmbit mental i emocional no era prou ampli
per acceptar el sinistre però indefectible Creont, perquè no varen col.locar
Antígona en un inaccessible cim, amb els hipotètics déus, sinó, com a tu i com
a mi, a nivell de la confusa vida, és a dir, a nivell del sofriment”). D’aquesta
manera, també s’estableix un gran paral.lelisme entre Antígona i els
republicans ja que quan aquests darrers morien se’ls enterrava fora dels límits
de la ciutat; així, Antígona, no va ser enterrada amb els “hipotètics déus”
sinó amb la gent del poble.
El
Lúcid Conseller és qui viu realment la realitat, el personatge que se’n adona
de les condicions pèssimes en les quals vivia Catalunya després de 25 anys de
la dura lluita fratricida, és a dir, després d’haver comprovat l’evolució i la
consolidació del règim franquista. “Creont, insegur al clos del seu recel,
presidirà potser durant alguns anys una organitzada demagògia, aquesta precària
treva: si s’amagreix i no l’assassinen, potser viurà durant una llarguíssima
temporadeta”, així, sarcàsticament, ens diu que el dictador causaria la mort
lenta de Catalunya. S’estableix un clar paral·lelisme entre Franco i Creont ja
que ambdós eren els responsables d’una dictadura a conseqüència d’una
“organitzada demagògia” prèvia. Aquest personatge vol obrir els ulls a les
persones, vol informar del perill a aquells que vulguin escoltar-lo. Així,
abans d’iniciar aquest parlament, se’ns avisa del següent:”En un últim
parlament que el possible lector es pot estalviar, si ho prefereix, i que pot
escurçar o suprimir, al seu criteri, el director d’alguna improbable
representació de l’obra).
“...perquè
la meva vida ja és feta, íntimament justificada, i a ell li consta tanmateix
que un comentari, una conversa o un monòleg marquen la visible ratlla de la
meva limitació”, d’aquesta manera Espriu ens parla de la repressió cultural i
de la pròpia llengua (el català) que hi havia durant la dictadura franquista.
Aquest fet va provocar que molts intel·lectuals s’exiliessin.
Finalment,
tot i conèixer la veritat dels fets, decideix callar perquè sap que la paraula
és inútil i que tot aquell que actua o pensa diferent al dictador té
conseqüències negatives (“potser sí que els meus mots representen un perill”).
Per tant, a diferència de Tirèsies que parlava molt, Lúcid haurà d’emmudir i
acceptar la realitat.
Cal
esmentar, també, que aquest parlament té una gran influència d’un llibre
titulat Eclesiastes, tant pel que fa
al contingut com al llenguatge. Aquest llibre de l’Antic Testament de la Bíblia
reflexiona sobre la futilitat dels esforços, la caducitat de tot ésser humà i
les injustícies de la vida, així Antígona
ens remonta a aquest pensament per dir-nos que, el valor que va tenir
l’heroïna desobeint a Creont va ser en va i que, finalment, aquesta tenia un
destí clar: la mort. Per tant, ens parla de la insignificança dels esforços d’Antígona
i del final injust que va tenir aquesta. També, Eclesiastes, usa un llenguatge molt satíric per parlar de la
riquesa i dels diners, al igual que Espriu descriu a Creont amb un to ironic.
Espriu
usa un llenguatge contundent i auster ja que el seu principal objectiu era fer
arribar el seu missatge i que, tant l’espectador com el lector, reflexiones. És
per això, que el personatge del Lúcid Conseller ens expressa el seu punt de
vista amb una gran nitidesa del lèxic (“la responsabilitat, per exemple, del
nostre silenci, fill tant del que sé que anomenes la meva distanciada lucidesa
com el que permetràs que qualifiqui de temor, el teu temor de desplaure al nou
rei.”). Així, amb un llenguatge precís i entenedor, ens parla del silenci
d’aquells que decideixen acatar les normes del dictador i no rebel·lar-se per
por a les conseqüències dels seus actes. Cada paraula està carregada de
contingut i suggereix un significat al lector o a l’espectador: “però callo
perquè m’adono que ens hem quedat sols...”. El mot “callo” és molt significatiu
ja que ens transmet la por que envaïa als individus duran la dictadura
franquista.
També,
usa el recurs retòric de la ironia per descriure al dictador: “Creont, insegur
al clos del seu recel, presidirà potser durant alguns anys una organitzada
demagògia aquesta precària treva: si s’amagreix i no l’assassinen, potser viurà
durant una llarguíssima temporada”. Així, sarcàsticament, ens diu que si ningú
no actua en contra el dictador, la seva política no canviarà.
En
conclusió, Espriu vol fer reflexionar al lector i a l’espectador sobre la
naturalesa de l’home per mitjà del personatge de Lúcid Conseller. Aquest ens mostra una visió pessimista sobre
la realitat de totes aquelles persones que van viure la guerra civil espanyola
i la postguerra, fent una denúncia a les terribles circumstàncies en les que es
trobaven.
Eduardo
Galeano deia: “Los espejos te reflejan y reflejan la realidad aunque no nos
guste”, així podríem entendre Antígona com
un mirall en el qual es mostra el pensament de l’autor (representat per Lúcid
Conseller) i la realitat del moment. Era per això que, la repressió cultural
sota la dictadura franquista feia que tots aquells mitjans per poder fer
reflexionar a la gent s’eliminessin ja que no era positiu pel tirà que es
veiessin les seves actuacions com quelcom negatiu pel poble.
.jpg)
.jpg)
